Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

divendres, 26 d’agost de 2016

Una aproximació a Bernard de Ventadorn




Bernard de Ventadorn fou del Llemosí, del castell de Ventadorn. Fou home de pobre llinatge, fill d'un criat que feia de forner, que escalfava el forn de coure el pa. Era bell i ben plantat, i sapigué trobar i cantar molt bé, i es féu cortés i educat. I el vescomte de Ventadorn, el seu senyor, s'abellí molt d'ell i del seu trobar i del seu cantar i li feia gran honor (...)












Referint-se a com
 s' inspiraren els trobadors del XII i composaren llurs cançons, Martí Aurell ens diu:

"(...) Amb tot, a l'època en què els trobadors els crearen, no revelaven cap estereotip, demostrant així llur originalitat. Les seves cançons contenien una nova manera, potser revolucionària, d' expressar l'amor."




" El trobador, que era al mateix temps, l' autor i el subjecte de la seva composició, descrivia la seva pròpia experiència. La seva cançó, sempre en primera persona del singular,era un soliloqui on revelava els seus sentiments als auditors"






 " Presa de l'eros malenconiós, la seva ànima oscil.lava entre la joia i el patiment. Aquest joy era la felicitat superior que comportava el fet d'estimar  (una exaltació gairebé mística,provocada pel sol pensament de la dama), així com el principi vital que movia el trobador a cantar i a compondre."
" Això no era incompatible amb la   tristesa i la pena que produïen les dilatacions de la dona estimada. A través d'aquest sacrifici, l'enamorat aprenia la mesura i la moderació tot cultivant una paciència enduridora que perfeccionava el desig, tornant-lo recte i lleial. Per a conquerir l'amor de la dama era indispensable un perfecte domini de si mateix: ella l'incitava a exercitar els seus deures, que es desprenien de la seva adoració."









Cançó del trobador ,"What is a youth", en la pel.lícula de Franco Zeffirelli "Romeu i Julieta" amb una joveníssima i bellísima Olivia Hussey.-



"Alfons I, el rei trobador,s'adreçava a la seva dama, en una cançó, de la següent manera: " Seré, per sempre més, el seu home, compromès i juramentat, si ella ho vol, abans de qualsevol altre senyor."



 " Malgrat la protesta pel domini que ella exercia sobre la seva persona, el rei esdevenia, de genollons i amb les seves mans entre les de la dama, el seu vassall. Per sempre més, ell li devia, amb abnegació, fidelitat i servei."


" Els trobadors,nom amb el qual es designava als creadors en llengua vulgar (poeta era el nom dels escriptors en llatí), no sols redactaven els textos de les seves poesies, sinó que també hi posaven música per tal que  es difonguessin amb el cant. 

Això comportava un cert grau de professionalització, ja que no era fàcil d'assimilar les tècniques poètiques i musicals dels poemes trobadorescos: trobadors només ho eren els senyors feudals o aquells poetes que trobaven l'ajut d'una senyor feudal que actuava, així, com a mecenas"  
Història de la llengua catalana" 
de Modest Prats i Josep M. Nadal.



Mapa amb la situació dels trobadors en l'època de màxima explendor de la llengua d' Oc o llengua comuna dels trobadors.






















Quand vei la lauzeta mover...

I
Quan veig l'alosa aletejar
joiosa al raig matinador,
com defalleix i es deixa anar,
que el cor li vessa de dolçor,
tan gran enveja m'ha copsat
d'aquell ocell que veig joiós,
que em meravell que el cor, dardat,
pel gran desig, no en resti fos.


II
Ai las, que poc que sé d'amar,
tant que me'n creia sabedor!
Perquè d'amar no em puc estar
la qui no sap raó d'amor.
Roba el meu cor, que es furt malvat,
i el cor del món i el seu, tots dos,
i fuig, deixant-me, en soledat,
desigs ardents, cor anhelós.
III
Senyor de mi no só d'ençà
d'aquell instant enfollidor
que em va deixar sos ulls mirar,
mirall plaent de gran claror.
Oh mirall, des que m'hi he guaitat,
m'he mort endintre sospirós,
car endinsant-m'hi, m'hi he ofegat,
així en la font Narcís formós,

IV
Dames que em feu desesperar
ja no em tindreu per defensor,
que si us solia perdonar
ara heu perdut el meu favor.
Veig que cap dama no m'ha aidat
davant la qui em forneix dolors,
car totes sou en falsedat
iguals a infondre les llangors.

V
La meva dama advera pla
que és dona, cimbell traïdor;
oblida el que ha de desitjar
i fa allò que és ofenedor.
Caigut avall, so malfadat
com foll que es llança als xucladors.
De massa enlaire que he pujat
ara em fereix un fat irós.

VI
De pietat ja no n'hi ha
-jo mai no en fui coneixedor-
car qui l'hauria de servar
no en té pas gens. Qui en té, Senyor?
Oh, quina estranya crueltat,
deixar que em mori, dolençós,
orbat de bé i de pietat,
sense l'ajut d'ella, amorós!

VII
Puix que no em val plorar o pregar
ni el dret que tinc pel meu dolor,
i el meu amor és ben en va,
ja no li faig cap més llaor.
M'allunyo d'ella, ja he finat,
m'ha mort i marxo malmirrós
no sé pas on, exiliat
de sa volença, entre foscors.

VIII
Tristany, si res no us he donat,
és perquè fujo, corcuitós,
d'amor i joia bandejat,
deixant el cant, a exili ombrós.


Bernat de Ventadorn (S. XII)









 Poema de Celdoni  Fonoll.-













Va compondre els seus primers poemes dedicats a l'esposa del seu patró, Margarida de Turena. Forçat a deixar Ventadorn després d'enamorar-se de Margarida, va viatjar a Montluçon i aTolosa de Llenguadoc, i va seguir eventualment Elionor d'Aquitània a Anglaterra i a la cort dels Plantagenet; açò ho podem deduir de les seves composicions principalment. Posteriorment Bernat va tornar a Tolosa, on Ramon V de Tolosa, el va acollir; finalment marxà a Dordonya, on entrà en el monestir cistercenc de Dalon, on probablement degué morir.-



Non es meravelha s'eu chan


No és meravella si el meu cant
val més que el de cap altre cantador,
car el meu cor el guanya amor
i al seu poder fidel roman.
Cor, cos, saber i enteniment,
coratge i força jo hi he més,
fora l´amor no m´atreu res,
cap envit no m´és escaient.


Ben mort deu ser qui amor no entén
o al cor no ha cap dolç sabor.
Car què val viure sens valor
sinó per entrestir la gent?
Que Déu no em deixe viure quan
del desamor senta el pes
o a midons no fóra ben sotmés
el meu amor sempre anhelant.


De la més bella, sedejant,
cerque el favor.
Plore i sospire. Quin temor
m´esquinça d´estimar-la tant!
¿Què més puc fer si amor m´encén
i d´aquest càrcer on sóc pres
no en puc eixir si no gràcies
a pietat que ella no sent?


D´aquesta amor sóc molt sofrent,
però és tan dolç el seu sabor
que cent cops muir de dolor
i joiós revisc altres cent.
El meu mal té molt bell semblant
I val talment n bé palés.
Car si em feries em deixa il·lés
per a saber-lo anar servant.


Ah, si poguera tot ver amant
ser discernit del falsador,
i el lausanger i el traïdor
portaren banyes al davant!
Tot l´or del món i tot l´argent
jo els donaria, ben després,
si amb mi, que sóc d´amor corprés,
midons volguera ser benvolent.


Quan jo la veig, el meu turment
em surt pels ulls i la color,
car així tremole de por
com la fulla contra el vent.
No tinc més seny que un infant,
tant mon amor em té malmés.
Doncs si midons així m´ha ullprés,
per què no escolta més mon plany?


Dama gentil, sols us deman
que m´accepteu de servidor.
Jo us serviré com bon senyor.
Cap guardó no seré esperant.
Estic al vostre manament
amb cor humil, gai i cortés;
no sóc lleó ni gat muntés
perquè m´occiu com a ells, talment.


Allà on es troba el meu Cortés
aquest vers serà tramés.
Si en sóc lluny, no és mancament.


Bernat de Ventadorn (S. XII)









Peire Raimon de Tolosa (1160 - vers 1221) fou un trobador occità. Fill d'un burgès, es va fer joglar i va estar adscrit a diverses corts, entre elles la del rei Alfons II d'Aragó.

Es veu molt prometedor aquest disc.

















XXVI Festival 
Terra de Trobadors de Castelló d'Empúries.-
















Ramón Llull viatjà en el s.XIII per tot arreu on hi havia els grans centres de cultura. Curiosament el centre peninsular resta fora del circuit.-



L' illa dels pensaments


La brúixola d' amor de Bernard de Ventadorn




La literatura medieval i concretament el món trobadoresc, van fer que de jove em decidís per la Filologia Catalana i encara que no la vaig acabar, sempre m'ha quedat aquest romanticisme pel passat medieval català. 
El bandolerisme del S.XVII, Alexandre de Laborde i més aprop, el nostre modernisme literari, sempre els portaré dins del cor.   (Pijus)









Aquest de Philippe Jaroussky de regal.-



















dimecres, 24 d’agost de 2016

GIOVANNI PAPINI EN CATALÀ




"Jo em presento davant els vostres freds ulls amb tots els meus dolors, amb les meves esperances i els meus febleses. No sol·licito pietat, ni indulgència, ni elogis, ni consols, sinó únicament tres o quatre hores de la vostra vida. I si després d'haver-me escoltat, seguiu creient el mateix, a despit dels meus propòsits, que jo sóc de veritat un home acabat, haureu almenys de confessar que ho sóc perquè vaig voler començar massa coses, i que no sóc res perquè vaig voler ser-ho tot ."

Giovanni Papini (1881-1956)






Aquest paràgraf de la seva novel.la "Un home acabat" (1913), una de les seves primeres novel.les, ens introdueix ja de cop en una de les característiques més visibles de Giovanni Papini:  el patiment de la seva ànima. En aquest període de la seva vida  sofrí una crisi d'abatiment i melangia, creient-se realment un home acabat.
Aquesta lluita entre la raó i l'espiritualitat el portarà a convertir-se al cristianisme, anys després, quan havia estat un ateu convençut. La visió d'una ànima turmentada és constant en l' obra de Papini.








No pretenc aquí explicar la vida i miracles de Papini, però sí la originalitat i per a mi la valua d'una obra com la d'ell i en el cas que ens ocupa, la de la seva novel.la "El Diable" (1953), única obra, que jo sàpiga,traduïda al català per Johanna Givanel Pasqual (1907-1989), de Giovanni Papini. I encara sort !

Segurament Papini no està de moda i com durant el franquisme, fou profusament publicat en castellà per Mario Verdaguer, ara no hi ha ni déu que se'n recordi.








Mario Verdaguer (1885-1963)  amb la seva dona.

Mario Verdaguer va ser el gran traductor de Papini, en castellà, això si, estàvem en plena época franquista. Però no acaba aquí la seva feina, ni molt menys.








 Mario Verdaguer (Maó, 1885-Barcelona, 1963) marchó a la Ciudad Condal para estudiar un Derecho que jamás ejerció. Rápido, cambio toga por plumilla y entró redactor en El día gráfico y La Vanguardia, donde escribió hasta 1939 con el beneplácito de Miquel dels Sants Oliver, primero, y Agustí Calvet, después. 



 El sobrino de Narcís Verdaguer comenzó traductor de Extranjero, prosiguió opinando de los políticos y sus políticas internacionales y terminó criticando libros, una condición que le permitió descubrirse escritor. Y frecuentar, a pesar de su reconocida timidez, el ambiente cultural de la capital catalana




 En 1957 decidió recoger lo respirado, titulando Medio siglo de vida íntima barcelonesa. Cincuenta años después, el editor mallorquín Guillermo Canals y la UIB han rescatado y reimpreso aquel testimonio, prologado ahora por Lluís Permanyer. Tras presentarse ayer en Barcelona, Carlos Garrido hará lo propio en la Cámara de Comercio palmesana el próximo día 23, donde se leerá una semblanza escrita por Cristóbal Serra. 


Tras un cuarto de siglo de andanzas barcelonesas, y con el final de la Guerra Civil, Verdaguer tuvo que marchar de Barcelona, recalando en Mallorca, una isla donde en 1908 ya había publicado sus iniciáticos versos: En el Ángelus de la tarde. Entonces, ya reconocido por novelas como La isla de oro o Piedras y viento o por sus traducciones de grandes como Thomas Mann, colaboró con la revista Destino y con DIARIO de MALLORCA. 






En 1958 Mario Verdaguer decidió regresar a la capital catalana, donde moriría cinco años después fruto de una larga enfermedad. Durante su último lustro de vida aún tuvo tiempo para escribir Un verano en Mallorca (1959)  diariodemallorca.es » Cultura












Però el miracle està servit. Tenim aquesta boníssima traducció de la Johanna Givanel, Editorial Mateu,1964, amb la que puc llegir Papini en la meva llengua. Quina sort !

No disposo de cap fotografia de la Johanna, quina llàstima!,i en part per això he escrit aquesta entrada, com a meritori seu.

Aquí teniu la seva biografia:

Després de seguir els estudis primaris i de comerç a l’escola francesa Ferdinand de Lesseps, va treballar de secretària a la Companyia d’Aigües, fins que el 1937 va casar-se amb el periodista Joaquim Ventalló­ a Perpinyà.
 No van tornar de França, de París, fins al 1943. A partir d’aleshores va començar a traduir al català i al castellà tota mena de llibres literaris, tècnics i divulgatius, fins a més d’un centenar de títols; ocasionalment, també va traduir al francès: una obra de Pedrolo,Situació bis (1971), i, sobretot, nombrosos informes i estudis econòmics d’empreses diverses. 

Com a llengües de partida, predomina molt el francès; després, l’anglès, après amb l’ajut d’alguns cursos en escoles d’idiomes, i l’italià, amb què ja de gran, als anys cinquanta, va obtenir la llicenciatura de filologia. Al castellà, va traduir per a editors catalans com Josep Janés­, Aymà, Jaimes, Grijalbo o Taber textos molt diversos: des del Diario íntimo de Lord Byron (1944) fins a Conversacions con Hergé (1986), a més de Cesar Birotteau de Balzac (1962), Hugo el lobo d’Erkmann-Chatrian (1969), Lulú de Llorenç Villalonga (1973), La parte maldita de Georges Bataille (1974), La Barcelona tendra d’Alexandre Cirici Pellicer (1979) i còmics de Berk o Franquin (sovint traslladats al mateix temps al català i al castellà). Una heterogeneïtat semblant ateny les versions catalanes, sota l’aixopluc d’editorials com Mateu, Estela, Aymà, Jaimes, Grijalbo, Nova Terra, Aportació Catalana o Joventut. L’assaig pedagògic (Falisse, Leclerc, Evatard o Dana) es combina amb la narrativa d’èxit (West o Papini), la novel·la negra (Christie o Fleming), la literatura juvenil (Blyton o Spyri) o els còmics. 
Com a membre d’una família coercida pel franquisme, Givanel sempre va traduir per guanyar-se la vida, sovint en circumstàncies difícils. No obstant això, va afrontar aquesta activitat amb rigor i competència.


El Diable, una de les últimes, va ser objecte de grans discussions i controvèrsies. En ella explica com l'amor de Déu en ser tan gran i magnífic, en arribar el Judici Final, es compadirà de tots els patidors, tancarà l'infern i redimirà a tots els pecadors, la qual cosa és incompatible amb la doctrina de l'Església Catòlica.





Ens diu l'autor,en el prefaci dels seus apunts per una futura Diabologia:


" Sobre el Diable s'han escrit centenars de volums. Jo no hauria tingut la gosadia d'escriure'n també un si no tingués la seguretat que el meu llibre seria diferent de tots els altres. Diferent per la intenció,diferent per l'esperit,diferent,en gran part almenys,pel mètode i pel contingut."


Us deixo el punt on Papini on Papini reflexiona sobre la relació entre el Diable i la música. No té perdua.









" (..) crec poder afirmar que aquest llibre sobre el Diable és el primer que hagi estat escrit per un cristià,segons el sentit més profund del cristianisme."


"Aquest llibre no és: ni una història de les opinions i de les creences respecte al Diable,ni una incursió,més o menys erudita,o més o menys divertida, a través de les llegendes antigues i modernes sobre el Diable, (..)  és el resultat de lectures i de recerques que han durat anys. Però no és solament d'avui que el meu esperit està temptat pel problema de les relacions entre el Diable i els homes."


"Fins el 1905, jo aleshores només tenia vint-i-quatre anys,havia escrit (..) Il Demonio mi disse i Il Demonio tentato, publicades dins el volum del Il Tragico Quotidiano"


"Aquesta idea no va abandonar-me mai, fins al punt que l'any 1950 vaig escriure una breu obra dramàtica en tres temps, Il Diavolo tentato,que fou difosa, dues vegades, a través de la Ràdio italiana."

" Naturalment de 1905 a 1953, la meva concepció de Satanàs ha canviat gairebé totalment. El cristianisme ha transformat els motius d'atracció que aquest tema tenia per a mi. (..) Fins i tot el dimoni també forma part del món sobrenatural i cristià."
"Es pot entrar, també, en el regne de Déu per la negra portalada del pecat."

" Subscric i faig meves aquestes coratjoses paraules de Graham Green:  

" On Déu està més present, allà també trobem el seu enemic; i, inversament, allà on l'enemic és, absent, de vegades desesperem de trobar-hi Déu. Hom se sent temptat de creure que el Mal no és sinó l'ombra que el Bé, en la seva perfecció, porta amb si mateix, i que un dia nosaltres arribarem a comprendre fins i tot l'ombra."





dimarts, 23 d’agost de 2016

HERMANOS WILD "ENTRE SALVAJES" (Fleetway 1969)

Els Germans Wild, The Wild Wonders en l'original, es van presentar al setmanari Valiant al març de 1964 i la seva estada a la revista es va perllongar fins a desembre de 1969.

Rick i Charlie Wild han crescut com animals, de fet, han après a parlar amb ells en un inintel.ligible dialecte ("el llenguatge de Worrang") i les duríssimes condicions de vida els han convertit en imparables màquines atlètiques.
Descoberts per l'equip olímpic britànic al cap de deu anys, els nens passen a estar sota la tutela de l'entrenador Mike Flynn
.





Vestits amb pells (menyspreen qualsevol altre tipus d'indumentària) i sempre descalços, podrien ser definits com una mena de èmuls del Dimoni de Tasmània de la Warner

Dos salvatges hiperactius que generen remolins de trencadissa allà per on passen. La paraula clau és caos.

Un ros i un altre moreno, com els nostres Zipi i Zape.



Rick és una mica més alt mentre que Charlie, el bru, té la tendència de confondre paraules. Les seves increïbles aptituds físiques els converteixen primer en objecte d'estudi per part de dos estrafolaris científics convençuts que són les criatures més fortes del planeta, i després, convertits al seu pesar en superatletes, viatjaran per mig món practicant qualsevol tipus d'esport (que van desde els més clàssics als més extravagants i durs) davant uns rivals que majorment tendeixen a no jugar net.

Les portades espanyoles de Vértice són una bona mostra del contingut desenfrenat d'aquestes historietes amb tot tipus d'activitats esportives i
d´aventures desenfrenades.


EDICIONES VERTICE