Xavier Viura i Rius
Poeta i autor teatral.
De formació autodidàctica, fou dependent de comerç, redactor de Joventut i de Catalunya Artística i col·laborador d'altres nombroses publicacions. La seva poesia és sentimental i preciosista. Publicà Preludi (1904), Pasqua florida (1905) i Poesies d'amor (1910), i en teatre, Fra Garí (1906), Conte de tardor (1907), El rostre ideal (1910). En col·laboració amb Joaquim Pena traduí gairebé tot Wagner; fruit d’aquestes experiències és la seva obra Impressions Wagnerianes (1908).
La traducció de Xavier Viura del mite de Loki i Segün és molt bona. El mite de Loki pertany a la mitologia nòrdica i Wagner el va utilitzar en la seva òpera "Das Rheingold". Viura el debia conèixer a travès de Wagner.
Va mantenir correspondència epistolar, cinc o sis cartes, amb Joan Maragall, al que coneixia de "Joventut" i del que es considerava amic i admirador.-
«16 Sbre. 1902. Estimat amich Maragall; Enterat de la denuncia de vostre hermosíssim article "Patria Nueva" al temps que la sento" per les incomoditats relatives que pot portar, vos en felicito de tot cor puix per altra part tots sabem que una denuncia d'aquesta manera covreix d'honor al denonciat. Esperant estrenyens la mà dintre algúns días, disposin de vostre afectíssim amich admirador Viura».
Elegia:
Els vells carrers en fosquetat,
quan ja l´hivern ens ha portat
ses llargues nits y sus curts dies,
sàbenme dù’l recort aïmat
de mes passades melangies.
A la llum trista dels fanals,
ran de les cases empobrides,
plaume evocar’hi els ideals
de les jornades esvahides.
Atrafagats van els passants
cercant les vies espayoses ;
jo aimo mes bé’ls carrers humils
quan mes angoixes juvenils
tornen mes hores neguitoses
Els vells carrers de ma ciutat
tenen per mi més recordances,
tenen per mi un encant sobtat
que’m dona dolces anyorances.
Tenen per mi recorts d´infant
y un dols caliu l’ànima hi troba,
un dols caliu que may tindràn
els que han format la ciutat nova.
Els vells carrers de ma ciutat
un jorn com may l’iluminaren;
fou aquell jorn per mi preuat
en que mos ulls vos hi esguardaren.
Fou aquell jorn en que us hi viu
per cop primer, madona mia;
en que hi passareu com somriu
de ma esperansa que floria.
Fou aquell jorn en que mon cor
sense conèixens vos aimava;
fou aquell temps d’argent y d’or,
en que mon aima us desitjava;
temps de delicia y de pensar;
temps de dolceses pressentides;
jo us el voldria consagrar
com un present de flors marcides.
Fou aquell temps ubriagador
que ab son recort encar m’ubriaga;
quan creya meva de l’amor
la flor que encara se m’amaga.
Els vells carrers de ma ciutat
vostre perfum me’ls convertia
en un jardi may somniat
hont mon ensomni hi refloria.
Els infantivols recorts meus,
els meus recorts de jovenesa
revolejaven gays y lleus
entorn de vostra gentilesa.
Pels vells carrers de ma ciutat
encar per l’ànima hi perdura
la dolsa y tendra magestat
de vostra angèlica figura.
Encar per l’ànima hi passeu
reverenciosa y recullida
y en la penombra us hi perdreu
com una imatge benehida.
Xavier Viura (1906)
EL CANT DELS QUE PLOREN
Ciutat, bella ciutat dels carrers amples
i dels palaus sumptuosos!...
Ciutat plena de luxe i de misèria !.
En l’ hora xafogosa del mig dia
sembles com morta.
Els teus carrers tan llargs, tots sols es perden
els darrers passejants ja no s’ albiren
i els superbs carruatges ja no avancen.
Ciutat, bella ciutat dels carrers amples....
Que en guardes a dins teu de records dolços
i de records de pena !
Allà, en aquell racó, sota dels arbres
del passeig solitari, hi han els nòmades,
els pobres oblidats, que tot adormint-se
esperen les despulles
de la taula dels rics; d’ aquells que gaudeixen
mentre ells s’ arrosseguen.
I per damunt
dels palaus sense sorolls i sense vida
el sol cau a plom com castigant-los.....
i els que esperen menjar, davant sa porta
suen la sang i l’ aigua.
I d’ aquells grans carrers tan solitaris
el plor dels que pateixen puja, puja
com el fum de les negres xemeneies...
Puja, i quan és a dalt, forma com núvols
que un jorn cauran sobre les testes
d’aquells que en les taules, luxurioses
donen lo no volgut
als afamats que esperen a sa porta.
Ciutat, bella ciutat dels carrers amples
i dels palaus sumptuosos.....
Un jorn cauràs a dintre del sepulcre,
sota el pes indigne dels teus vicis...
i en aquell jorn, els cants dels que pateixen
que són cants de venjança,
han d’ésser cants potents , plens de joia !.
Xavier Viura.
pàg 405 de “Joventut” del 9 d’ Agost del 1900
Xavier Viura va merèixer una referència de Josep Pla als Retrats de Passaport. El defineix com a poeta i nigromàntic, noctàmbul impenitent. Pla el descriu l'any 1918, Viura devia ser aleshores un home madur, de trenta-sis anys, doncs. Explica Pla com se'l troba a l'Ateneu, pàl·lid, envellit, fredolic, famolenc, encorbat. Sempre amb cara d'haver menjat poc o res, amb una aparença de flor d'estufa, de no prendre mai el sol ni l'aire lliure.
L'Esquella de la Torratxa li dedicà la seva portada del 18/03/1910 per la seva estrena en el Romea de "El rostre ideal". La seva fama de poeta fosc, famolenc, nigromàntic, sortit de la cort modernista, amb els ceballots com a corona, no en deixa cap dubte.
LA MEVA CAMBRA
Damunt de ma taula, guarnint mos vells llibres,
cada dia hi poso mon ramell de flors
perque’ m parli de las coses bellas
que cantan las plantas besadas pel sol.
Molt me plau ma cambra embaumada
ab las fullas secas y ab las flors gentils;
ab las herbas mollas de la matinada
que portan com perlas gotas de rosada,
y que guardan las flayres més subtils.
Molt me plau ma cambra embaumada
ab la flayra seca del sagrat llaurer
que guardant sa gelada florida,
treta com en arbre llur soca benehida,
ha passat una anyada entristida
en la finestreta d’ una pobra eixida
ó en el cimall místich d’un vibrant cloquer.
Xavier Viura (1901)
"M'ha fascinat aquest home, saber-ne tan poca cosa, encara més. L'imagino encara més solitari i nigromàntic, en aquells anys grisos i molt més freds de la postguerra, amb el seu abric vell i ratat, potser encara fent oficis nigromàntics quan el deixaven. Com devien ésser per a ell els dolorosos temps de la Guerra Civil, considerant que les seves idees eren més aviat d'esquerres? Si ja menjava poc i malament el 1918, què devia fer durant els anys quaranta? Evidentment, tot un personatge de Dostoievski, amb una joventut segurament somniadora i esperançada que la realitat i la necessitat devien haver transformat ben aviat en una ombra, encara en una època de plenitud vital." la panxa del bou
En els Jocs Florals del 1906 Viura guanyà la flor d'or amb la Elegia "Els vells carrers de ma ciutat"en què es premia la millor composició de tema amorós. És un dels tres premis necessaris per a obtenir el mestratge en gai saber.
Els vells carrers de ma ciutat,
els vells carrers de Barcelona
tenen per mi un encant sobtat,
que quan hi passo m’acarona.
els vells carrers de Barcelona
tenen per mi un encant sobtat,
que quan hi passo m’acarona.
Els vells carrers en fosquetat,
quan ja l´hivern ens ha portat
ses llargues nits y sus curts dies,
sàbenme dù’l recort aïmat
de mes passades melangies.
A la llum trista dels fanals,
ran de les cases empobrides,
plaume evocar’hi els ideals
de les jornades esvahides.
Atrafagats van els passants
cercant les vies espayoses ;
jo aimo mes bé’ls carrers humils
quan mes angoixes juvenils
tornen mes hores neguitoses
Els vells carrers de ma ciutat
tenen per mi més recordances,
tenen per mi un encant sobtat
que’m dona dolces anyorances.
Tenen per mi recorts d´infant
y un dols caliu l’ànima hi troba,
un dols caliu que may tindràn
els que han format la ciutat nova.
Els vells carrers de ma ciutat
un jorn com may l’iluminaren;
fou aquell jorn per mi preuat
en que mos ulls vos hi esguardaren.
Fou aquell jorn en que us hi viu
per cop primer, madona mia;
en que hi passareu com somriu
de ma esperansa que floria.
Fou aquell jorn en que mon cor
sense conèixens vos aimava;
fou aquell temps d’argent y d’or,
en que mon aima us desitjava;
temps de delicia y de pensar;
temps de dolceses pressentides;
jo us el voldria consagrar
com un present de flors marcides.
Fou aquell temps ubriagador
que ab son recort encar m’ubriaga;
quan creya meva de l’amor
la flor que encara se m’amaga.
Els vells carrers de ma ciutat
vostre perfum me’ls convertia
en un jardi may somniat
hont mon ensomni hi refloria.
Els infantivols recorts meus,
els meus recorts de jovenesa
revolejaven gays y lleus
entorn de vostra gentilesa.
Pels vells carrers de ma ciutat
encar per l’ànima hi perdura
la dolsa y tendra magestat
de vostra angèlica figura.
Encar per l’ànima hi passeu
reverenciosa y recullida
y en la penombra us hi perdreu
com una imatge benehida.
Xavier Viura (1906)
Ciutat, bella ciutat dels carrers amples
i dels palaus sumptuosos!...
Ciutat plena de luxe i de misèria !.
En l’ hora xafogosa del mig dia
sembles com morta.
Els teus carrers tan llargs, tots sols es perden
els darrers passejants ja no s’ albiren
i els superbs carruatges ja no avancen.
Ciutat, bella ciutat dels carrers amples....
Que en guardes a dins teu de records dolços
i de records de pena !
Allà, en aquell racó, sota dels arbres
del passeig solitari, hi han els nòmades,
els pobres oblidats, que tot adormint-se
esperen les despulles
de la taula dels rics; d’ aquells que gaudeixen
mentre ells s’ arrosseguen.
I per damunt
dels palaus sense sorolls i sense vida
el sol cau a plom com castigant-los.....
i els que esperen menjar, davant sa porta
suen la sang i l’ aigua.
I d’ aquells grans carrers tan solitaris
el plor dels que pateixen puja, puja
com el fum de les negres xemeneies...
Puja, i quan és a dalt, forma com núvols
que un jorn cauran sobre les testes
d’aquells que en les taules, luxurioses
donen lo no volgut
als afamats que esperen a sa porta.
Ciutat, bella ciutat dels carrers amples
i dels palaus sumptuosos.....
Un jorn cauràs a dintre del sepulcre,
sota el pes indigne dels teus vicis...
i en aquell jorn, els cants dels que pateixen
que són cants de venjança,
han d’ésser cants potents , plens de joia !.
Xavier Viura.
pàg 405 de “Joventut” del 9 d’ Agost del 1900
L'Esquella de la Torratxa li dedicà la seva portada del 18/03/1910 per la seva estrena en el Romea de "El rostre ideal". La seva fama de poeta fosc, famolenc, nigromàntic, sortit de la cort modernista, amb els ceballots com a corona, no en deixa cap dubte.
Crítica teatral del "Papitu" del 16/03/1910 sobre el drama de Xavier Viura "El rostre ideal"
L'obra de Viura al Romea va ser un complert fracàs, es veu que al començar el primer acte, només aixecat el teló, el personatge, la primera paraula que diu és : ous ? en el sentit de oeixes?, tal com el lèxic modernista de Viura entenia. Una persona del públic va esclafir a riure i la resta vos la podeu imaginar.
Damunt de ma taula, guarnint mos vells llibres,
cada dia hi poso mon ramell de flors
perque’ m parli de las coses bellas
que cantan las plantas besadas pel sol.
Molt me plau ma cambra embaumada
ab las fullas secas y ab las flors gentils;
ab las herbas mollas de la matinada
que portan com perlas gotas de rosada,
y que guardan las flayres més subtils.
Molt me plau ma cambra embaumada
ab la flayra seca del sagrat llaurer
que guardant sa gelada florida,
treta com en arbre llur soca benehida,
ha passat una anyada entristida
en la finestreta d’ una pobra eixida
ó en el cimall místich d’un vibrant cloquer.
Xavier Viura (1901)
A l'amich Antón Busquets i Punset
En els capvespres rutilants de somnis,
quan ja ha trobat el niu l'últim aucell,
en aquella hora misteriosa i santa
en que la terra
apar s'acabi per no viurer més,
prou deuréu vist, fill de montanya,
pujar com núvol de flayrós encens
el fum de les cabanes somnioses.
Doncs, sabeu que és aquella visió grisa
que en mig del fum se perd ?.....
És l'ànima ferida del vell roure
que a dins del escó crem,
és l'ànima ferida del vell roure
que puja cap al cel.
Xavier Viura (1900)
Juan Miñana ha ficcionat la vida de Viura en dues novel·les, emportat pel mateix encís que pateixo jo, del que practicament no sabem res de la seva vida privada, segurament perqué volia privacitat. En la primera "El cielo de los mentirosos" ens relaciona a Viura amb Pompeu Gener Babot "Peyus", trenta-quatre anys més gran que Viura, col·laboradors els dos de "Joventut". Es coneixien segur però no en sabem la relació que es tenien entre ells. Un l'antítesi de l'altre. En Peyus histriònic i Viura esquerp. Els dos tenen en comú que van acabar la seva vida en la misèria més absoluta. A la segona, "La novela ideal" fa referència en el títol a la fracasada obra teatral de Viura "El rostre ideal" del 1910 i és enfocada a la seva etapa postmodernista d'entreguerres en que el relaciona amb la societat naturista "Pentalfa" de Nicolás Capo.
Fa pocs dies vaig trobar aquest manuscrit de Xavier Viuira, ùnic, pel context, escrit en una fulla de notes d'un dels cafés on Viura anava. La troballa per mi és excepcional. Espero un estudi grafològic per si podem donar una mica de llum al personatge més que no pas l'autor. Es marginava per timidesa, inseguretat, una gran espiritualitat etc.
La obscuritat impenetrable de la vida de Viura ha interessat potser més que la seva obra. Viura continua sent un gran desconegut. Aquest manuscrit de Viura del 29 de desembre del 1912 ens porta alguna dada més:
En pimer lloc era segurament habitual, per la confiança en donar-li la fulla, del café Berlin (desaparegut) situat a la Rambla del Centre nº 32, cantonada Escudellers. El seu barri, on anava per les nits.
En segon lloc, era amic de Alexandre Armengol de Pereyra, autor d'un llibre sobre Heràldica del 1933 del que no en sé res més, però que tot fa suposar de familia noble i benestant. Possiblement ajudessin econòmicament al nostre poeta.
En tercer lloc, si la cosa no es va tòrcer, el 1913 visità París.
En quart lloc, era home de gran religiositat, es diu que no bebia alcohol i pobre segur sinó disposava de quartilles o folis per escriure amb capçalera on posés el seu nom.
